Cegada de Amor
IdeaSempre ens hem preguntat per què el cinema, tot i ser més distant, ha avantatjat en credibilitat al teatre que hauria de ser més creïble per raons de pes. Perquè el públic s’emociona més fàcilment veient una pel·lícula que anant a veure una representació teatral? Com pot ser això, si el teatre i el cinema expliquen les mateixes coses i s’inspiren en el mateix? Els entesos diuen que això es deu a la “màgia del cinema”. La Cubana sempre ha pensat que el teatre també té màgia i, a més, té la proximitat dels actors. Què passaria doncs, si poguessin fondre la “màgia del cinema” amb la proximitat del teatre? Què sortiria d’aquesta barreja? Doncs una aventura híbrida cinematograficoteatral.
ArgumentL’espectacle es basa en la projecció d’una pel·lícula protagonitzada per la incombustible “nena-prodigi” Estrellita Verdiales. És un film al més pur estil dels anys 60. Estrellita, una nena òrfena de 17 anys, coneix a un noi francès que és un mal estudiant de medicina en un viatge d’estudis a Barcelona i s’enamoren. La “nena” després d’un temps i coincidint amb el seu aniversari visita París. El “galant” francès, Jean-François li organitza una “festeta ye-ye” amb cançons i ball. Però la cosa no acaba bé, arriba la tragèdia: el noi, per fer-li una gràcia a la noia, li regala un pastís d’aniversari amb una gàbia i dos coloms vius que fan voleiar; un del coloms caga amb tan mala fortuna que empastifa els ulls d’Estrellita. La pobre “nena” queda cega. El noi es troba molt desesperat i jura que estudiarà molt per curar la seva estimada. Al crit de “corten!” es descompon l’escena perquè no és una pel·lícula de “nena-prodigi” sinó que és el rodatge d’una pel·lícula amb nena prodigi i l’argument segueix per aquest cantó.
La nena prodigi és Estrellita Verdiales, una senyora que té quasi 60 anys i que a base de tractaments i “disimulos” ornamentals el seu productor Andreu Marçal l’ha anat mantenint jove davant les càmeres. El que dirigeix el rodatge és Antonio Valdivieso, un director molt polèmic i egocèntric del panorama cinematogràfic del país, que sempre va acompanyat de la seva mare Trinidad Gordillo.
Al cap d’una estona de projecció, el públic comença a protestar per diverses raons: un senyor s’exclama del contingut de la pel·lícula, una senyora es queixa perquè la toquen, uns brètols criden… Hi ha tan xivarri a la sala que fins i tot els personatges de la pel·lícula es comencen a posar nerviosos i demanen al públic una mica de respecte. La cosa augmenta i comença un desenfrenat diàleg entre el públic i la pel·lícula. S’arriba a un punt de tensió tan gran entre uns i altres que un personatge de la pel·lícula traspassa la pantalla i surt “en viu” davant dels espectadors. A partir d’aquest moment l’espectacle es divideix en diversos camps d’acció. Els actors de la pel·lícula entren i surten com si res de la pantalla, i els empleats del teatre (acomodadors, dones de neteja…) i fins i tot algú del públic també. Es produeixen canvis constants d’argument i d’escenari. A partir d’aquest moment el guió és una bogeria, un joc interactiu on els problemes dels de dins -els de la pel·lícula- i els de fora -els del teatre- es confonen; creant un altre espectacle. De tant “estira i arronsa” al final es crema la pel·lícula i queden tots una mica “socarrimats”, però gràcies a la participació del públic la pel·lícula pot arribar fins al final, sense distingir ben bé el que passa a dins del que passa fora.
Podeu mirar l’espectacle aquí:
ESTRENA: 28 de gener de 1994, al teatre Tívoli de Barcelona.
LLOCS ON S’HA REPRESENTAT: Ripollet, Sitges, Barcelona, Bilbao, Tarragona, La Corunya, Andorra, Mallorca, Girona, Las Palmas, Tenerife, Alacant, Torrelavega, Madrid, València, Granada, Màlaga, Sevilla, Córdoba, Huelva, Cadis, El Ejido, San Sebastián, Edimburgh, Gijón, Salamanca, Logronyo, Vitoria, Santander, Múrcia, Saragossa, Valladolid, Sant Cugat, Esparreguera, Vigo, Pamplona, Buenos Aires.
PERÍODE: 1994-1998
REPRESENTACIONS: 1308
ESPECTADORS: 1.042.418 d’espectadors.
GUIÓ:
Jordi Milán
Joaquim Oristrell
José Corbacho
Fernando Colomo
REPARTIMENT:
Anna Barrachina
Sílvia Aleacar
Maria José Pérez
Cati Solivellas
Miquel Crespi
José Corbacho
Jaume Baucis
Santi Millán
Xavier Tena
Jordi Milán
* David Ramírez substitueix a Miquel Crespi per baixa de la companyia després de la temporada al Teatre Tívoli de Barcelona.
* Juanca Alegre i Jordi Milán substitueixen en algunes representacions a Xavier Tena, per baixa mèdica.
* Cristina López i Carmen Losa substitueixen en algunes representacions a Maria José Pérez per baixa mèdica.
IDEA I DIRECCIÓ: Jordi Milán
Fitxa tècnicaAjudant de direcció: José Corbacho
Realització de la pel·lícula: Fernando Colomo
Regidor: Josu González
Disseny il·luminació: Jordi Planas
Tècnic il·luminació: Ramon Rey
Auxiliar de llum: José Antonio Muñoz
Disseny so: Albert Toda
Disseny so inalàmbric: Marc Sardà
Auxiliar de so: Alberto Pastor, Xavier Rodríguez
Projecció: Josep Ma. Marín
Assessor d’imatge: Joan Alonso
Perruques: Carles Montosa
Postisseria: Damaret
Pròtesi: Joan Margarit
Vestuari: Cristina López
Coreografia: Leo Quintana
Música i cançons: Joan Vives
Disseny espai escènic: Dino Ibañez
Braç i màscara: Lluís Traveria
Projector: Wassman
Disseny gràfic: Raúl Pascuali, Raúl Rodríguez
Gerència i coordinació: Carme Peris
Producció executiva, premsa, promoció i esponsorització: Victòria Sanz (La Cubana)
Auxiliar de producció: Juanjo Sánchez
Administració: Natàlia Morillas
Al Teatre Tívoli Barcelona, la funció començava com si es tractés de la projecció d’una pel·lícula. Un matrimoni gran s’aixeca i es dirigeix a un acomodador-actor per preguntar si allò es tractava realment d’una pel·lícula o si més tard es representaria una obra de teatre, que era en realitat el que havien vingut a veure. Quan l’acomodador els comunica que allò és cinema, el senyor li respon que ells no surten gaire i que consideren que el preu que han pagat per veure una pel·lícula és abusiu. Seguidament, l’espectacle va endavant i comencen a sortir els actors de la pantalla. Llaovrs, cada cop que l’acomodador-actor passava pel seu costat del senyor, assegut a la seva butaca, li picava l’ull i li tocava afectuosament l’esquena com a senyal de complicitat.
En una altra ocasió, també al Teatre Tívoli de Barcelona, al pati de butaques una senyora -actriu, acusa al seu veí de butaca que l’està tocant. Crida a l’acomodador i es crea una mica d’enrenou. La muller del Sr. a qui l’actriu acusa s’encara amb ella tot defensant al seu marit. Va dir cridant : “Què et creus? El meu marit només em toca a mi! Buscona!”
Un altre dia, també a Barcelona, un espectador molt català se sent ofès pels comentaris que un altre espectador -actor molt espanyolista fa sobre la llegua catalana. El senyor surt al vestíbul i no admet explicacions, diu que allà dintre s’està ofenent a Catalunya. No admet raons i amb tota diligència telefona a la policia. Així que arriba la policia, el primer que els diu és que a dins la sala hi haurà una desgràcia perquè la gent d’un moment a un altre es començarà a barallar. La policia hi entra i veu que la gent riu. El senyor insisteix i no vol baixar del burro, la policia no entén res. El senyor també marxa, avorrit que ningú li faci cas.
Una anècdota molt important durant la nostra estada al Teatre Tívoli de Barcelona va ser que durant una funció va caure una gran tempesta sobre Barcelona. Un llampec va caure a prop del Teatre Tívoli i això va fer que s’espatllés el so. Hi havia llum i la pel·lícula continuava. Jordi Milán va haver de sortir a l’escenari per explicar que s’havia d’aturar la representació perquè el so no funcionava a resultes del llamp que havia caigut. La gent es va posar a riure, va aplaudir i es va aixecar a estirar les cames al vestíbul sense assabentar-se de la tempesta ni del llamp; creient que era una broma més de La Cubana. “Una original manera de fer mitja part”, va dir un.
Al Teatre Lope de Vega de Madrid, un espectador seu al costat d’una actriu que representa el personatge d’una psiquiatra; en veure que aquesta s’altera i fa comentaris en veu alta horroritzada pel comportament d’altres espectadors, també actors, li diu: “No es preocupi senyora que els que fan l’enrenou son actors dels que estan entre el públic…” Quan més endavant l’actriu va haver d’intervenir, ja de manera més evident en la funció, al senyor del costat se li va quedar la cara a “quadres”.
També a Madrid un espectador s’enfada amb un acomodador – actor. Va cridar a la policia i una vegada va arribar els va dir: “Un acomodador molt mal educat m’ha faltat al respecte”. Quan se li va explicar que l’acomodador és un actor, el senyor va contestar: “No es un actor. Es un acomodador perquè porta llanterna”.
Les estrenes de Cegada de Amor en cada ciutat eren molt sonades. Es feia entrar els invitats trepitjant una catifa vermella, amb molts fotògrafs ficticis i molt “glamour”. A Madrid va venir a l’estrena “el bo i millor de cada casa”. El vestíbul estava ple de gom a gom. Un grupet de famosos molt coneguts estaven reunits parlant animosament fent cercle en un racó. De sobte, una llum s’encén i el “grupet” s’obre en semicercle i comença a fer posturetes i riure com si els gravessin amb una càmera. La llum no era d’una càmera, era concretament un quars que il·luminava un gran gerro amb margarides. La làmpada estava fluixa i es va encendre de cop. La cara “dels famosos” en adonar-se’n que no hi havia cap càmera va ser patètica.
Al Teatre Lope de Vega de Sevilla va venir la Duquessa de Alba a veure l’espectacle. Va assistir-hi sola. A mitja funció, quan els actors surten de la pantalla, es va aixecar espantada i va marxar. Quan vam preguntar-li si li passava alguna cosa, va dir: “Em fa por, criden molt. Em fa por aquest espectacle.”
A València la roda de premsa es va organitzar a l’estació de tren. Estrellita arribava en ferrocarril i la premsa la rebia a peu d’andana. És per això que tota la comitiva havia d’anar a agafar el tren, en furgoneta, a una estació d’un poble a 30 Km. de València. Per mala fortuna, la furgoneta va tenir pana en plena carretera. Hi havia el temps just. Si es perdia el tren, Estrellita no arribaria oportunament a l’estació de València i la premsa no hauria entès res. Tot i que fèiem autoestop a la carretera -vestits de personatge- ningú s’aturava. Finalment, va passar una ambulància que anava plena i, tot i així, va agafar solament l’Estrellita que arribà a l’estació per poder agafar el tren. Els altres també aconseguiren arribar.
Curiositats de la gira de Cegada de AmorAntonio Valdidieso i Trini Gordillo (en la ficció: el director de la pel·lícula i la seva mare) diuen a tot arreu que són de Carmona (Sevilla). Precisament durant la temporada a Sevilla, l’Ajuntament de Carmona en un gest de bon humor anomenen a Antonio i Trini fills predilectes de la ciutat. Tota la companyia en ple es desplaça a Carmona en autocar. Al poble s’havia organitzat una celebració presidida per tot l’Ajuntament i amenitzada per una banda de música (a l’estil de Bienvenido Mr. Marshall). També ens van fer un recorregut per tota la població. L’alcalde i la comitiva van emportar-se una gran sorpresa quan van adonar-se que l’Antonio i la Trini realment ja coneixien al detall els edificis, persones i costums. L’alcalde es va dirigir a Jordi Milán i li va dir: “No entenc res. Si saben més de Carmona que jo! Són d’aquí o no són d’aquí?” El que no sabia el senyor alcalde és que el dia abans, sense anar disfressats de personatge, l’Antonio i la Trini (en José Corbacho i la Sílvia Aleacar) havien anat a visitar Carmona i s’havien “assabentat de tot”.
Doña Trinidad Gordillo, que en la ficció defensava enèrgicament la homosexualitat del seu fill Antonio, va ser proclamada Presidenta d’Honor de la Coordinadora Gay Lesbiana de Catalunya en una festa d’ambient a Barcelona.
Roda de premsa de Cegada de Amor (Desembre 1993)Un mes abans de l’estrena es va convocar la premsa en un plató de cinema a Barcelona: es va fer creure que el pròxim treball de La Cubana seria una pel·lícula de cinema enlloc d’un espectacle de teatre. Figurava que era el primer dia de rodatge, tot presentant a la premsa els directors Fernando Colomo i Antonio Valdidieso, així com la protagonista Estrellita Verdiales. Es va convidar tothom a assistir al rodatge de la primera escena… que, per cert, va acabar com “el rosari de l’Aurora”. I en vista de l’èxit es va convocar a tothom per l’estrena…
Presentació del disc de Cegada de Amor al Teatre Tívoli (1994)Per promocionar el disc es va muntar una festa a l’escenari, darrera de la pantalla on cada nit es feia la funció. Els invitats entraven pel pati de butaques i travessaven la pantalla de gomes mentre funcionava la projecció. Un cop dins es trobaven a Estrellita Verdiales dalt d’una gran faldilla. Els convidats pujaven per unes escales laterals de la faldilla a saludar l’Estrellita que, en agraïment, els regalava el disc. Després, l’Estrellita cantava una cançó i des de dins la faldilla apareixien “els palmeros” que l’acompanyaven. Al final, es desplegava la gran faldilla i tothom cantava i ballava.
Celebració al Teatre Tívoli de Barcelona d’1 any en cartell de Cegada de Amor (Gener 1995)Per celebrar l’aniversari, es va convidar a la mateixa gent que havien estat convidats a l’estrena un any abans. Tot i que l’espectacle es va fer normal; al final, gran espetec. Entrada triomfal d’Estrellita Verdiales amb més de 100 ballarins a les llotges i al pati de butaques, també amb l’entrada del pastís que va bufar Estrellita. A continuació, es va convidar al públic a sortir al carrer. A fora, es van trobar la mateixa cerimònia del dia de l’estrena. Una gran catifa vermella, plantes, fanfàrries, focus, locutors, etc. Que els conduïen a un altre local: un garatge a l’interior del teatre Novedades reconvertit en envelat. Un sopar per a 1000 persones, ball amb orquestra, rifa de regals i diferents sorpreses. A la porta Estrellita Verdiales dalt d’un altar acceptava de bon grat “el besamos” que li feien els invitats.
Comiat de Cegada de Amor del Teatre Tívoli de Barcelona (Juny 1995)Aquell dia i després de la funció, una gran quantitat de persones va acompanyar en processó a Estrellita Verdiales fins al Maremàgnum per acomiadar-la. Anava precedida per una banda de música i els fans, que amb banderes van acompanyar-la Rambles avall. L’Estrellita anava muntada en una carrossa plena de margarides fins al Maremàgnum. Allí va embarcar en un vaixell i va marxar cantant la cançó “Adiós Barcelona” ideada per ella mateixa, mentre un castell de focs esclatava. Després, un gran ball amb orquestra va arrodonir i finalitzar la festa.
Roda de premsa de Cegada de Amor a Bilbao (Agost 1995)Va ser una roda de premsa curiosa. Es va convocar la premsa a l’aeroport de Bilbao. Es va fer creure que l’Estrellita arribava en l’avió del migdia i així va ser. L’avió va arribar i la premsa va poder sortir a la pista i rebre a peu d`escaleta Estrellita Verdiales. Va cantar una cosa des d’allí mateix “a la antigua usanza” i va respondre a les seves preguntes. D’aquestes rodes de premsa se’n van fer varies al llarg de la gira; Estrellita va ser rebuda per la premsa en estacions, ports, etc.
Picnic al Parc del Retiro de Madrid per promocionar la campanya d’estiu de Cegada de Amor a Madrid (Juny 1996)Per promocionar la campanya d’estiu a Madrid es va convocar a la premsa al parc de El Retiro. Allí i en un recinte marcat amb tanques metàl·liques i ple de margarides sintètiques es va organitzar un pic-nic; la premsa va estar ajaguda a terra enmig de mantells i cistells per rebre tota mena d’explicacions. A més, va poder assistir a la presentació de la moda Estrellita, ideada per Dª Trini (mare d’Antonio Valdidieso). Estrellita va cantar una cançó feta a propòsit per la promoció.
Proclamació d’Estrellita com a Fallera d’Honor de la Falla Na Jordana,durant la temporada de Cegada de Amor a Valéncia (Març 1997)Durant la temporada a València al Teatre Principal, la falla Na Jordana ens va demanar d’anomenar a Estrellita Verdiales fallera d’honor de la falla. Es va organitzar una festa d’entronització i proclamació d’Estrellita als locals de la falla. Es va muntar tota una escenografia on Estrellita entrava i era proclamada Fallera d’Honor. A Estrellita se li va fer un vestit especial i tota la companyia va participar en tots el actes de les falles, inclosa la ofrena de flors a la Mare de Déu dels Desemparats.
Estrena al Museu de Cera de Barcelona d’una figura reproduint a Estrellita Verdiales (Desembre 1997)Quasi al final de la gira per l´Estat espanyol, el Museu de Cera de Barcelona va fer una figura de cera d`Estrellita Verdiales. Es va muntar una roda de premsa per inaugurar-la. S’hi va ensenyar el procés de com Estrellita s’havia posat en mans del museu per fer-ne una reproducció. Al final es va inaugurar la figura d’Estrellita, que van representar dins una estampa manxega i al costat de les figures de D. Quijote i Sancho Panza.
Celebració a Pamplona de l’entrada, al teatre, de l’espectador 1.000.000 de Cegada de AmorAquesta celebració ja l’havíem fet a altres llocs: els 200.000 a Barcelona i els 700.000 a Madrid. La casualitat va fer que la celebració d’aquesta efemèride del 1.000.000 va coincidir al Teatre Gayarre de Pamplona, que és una ciutat a la que nosaltres li tenim un gran carinyo.
El públic quan entrava per la porta era numerat per ordre rigorós fins arribar a l`espectador 1.000.000. Llavors, una banda de música començava a tocar una marxa i la persona afavorida era entronitzada al vestíbul; seguidament, va rebre gran quantitat de regals i després va entrar al pati de butaques “bajo palio” i acompanyada a la seva cadira. Al final, gran ball i festa al vestíbul.
Comiat de l’espectacle amb una “Chorizada Popular” a la plaça del CastilloPamplona va ser, a més, l’últim lloc on es representava Cegada de Amor abans d’anar a “fer les Amèriques” al teatre Avenida de Buenos Aires. El comiat va ser un diumenge al migdia amb tota la plaça del Castillo plena de gom a gom. La festa va consistir en una gran “chorizada popular” en què Estrellita va ser rebuda amb tota la pompa i entronitzada dins la popular glorieta que hi ha al mig de la plaça. Estrellita va rebre un per un als “pamplonicas” que la volien acomiadar des de dalt d’una faldilla gegant. Al final, gran traca i festa amb Xarangues.
