Cómeme el Coco, Negro

ESTRENA: 3 de juny de 1989 al Mercat de les Flors de Barcelona.

LLOCS ON S’HA REPRESENTAT: Sitges, Agramunt, Barcelona, Roda de Ter, Sant Feliu de Llobregat, Vilanova i La Geltrú, Sant Pere de Ribes, Molina de Segura, Gijón, Irún, Albacete, Esparreguera, Hellín, Calafell, Alsasua, Santiago de Compostela, Ribadavia, La Bisbal, Cardedeu, Malgrat, Berga, Llorenç del Penedès, Banyoles, Gelida, Manresa, Vilafranca, Granollers, Santa Coloma de Gramenet, Castellar del Vallès, Logronyo, Manzanares, Torelló, Terrassa, Reus, Lleida, Gandia, Badalona, Balaguer, Igualada, Tàrrega, Figueres, Sabadell, El Vendrell, Madrid, Girona, Cerdanyola, Arenys de Mar, Sant Boi de Llobregat, Súria, Tarragona, Sant Cugat del Vallès, Centelles, Osca, Graus, Fraga, San Sebastián, Pamplona, Platja d’Aro, Andorra, Maó, Berga, Pineda de Mar, Solsona, Sant Joan de les Abadesses, Olot, Palafrugell, Vallirana, Vitòria, Bilbao, Petrel, Elx, Altea, Villena, Almoradí, Alcoi, Onteniente, Bellreguard, Torrelavega, Palma de Mallorca, Cuenca, Guadalajara, Villacañas, Ciudad Real, Socuéllamos, Almodóvar del Campo, Daimiel, Toledo, Almansa, Albacete, València, Fuerteventura, Lanzarote, Tenerife, Las Palmas, Cadis, Puerto Real, Cartagena, Lorca, Almeria, Múrcia, Sevilla, Huelva, Còrdova, La Carolina, Jumilla, Alacant, Gran Casino de Barcelona, La Havana.

PERÍODE: 1989-1991

REPRESENTACIONS: 542

ESPECTADORS: Més de 531.000 espectadors

AUTOR: Jordi Milán

REPARTIMENT:
Carme Montornés
Mercè Comes
Mont Plans
Anna Barrachina
Sílvia Aleacar
Miquel Crespi
José Corbacho
Jaume Baucis
Ferran Botifoll
Santi Millán
Xavier Tena
Jordi Milán

DIRECCIÓ: Jordi Milán

Fitxa tècnicaMúsica: Juan de la Prada.
Escenografia: Castells-Planas (Cardedeu)
Estructura metàl·lica: Josep Ma. Blancafort
Plomes: Martino
Maquillatge: Joan Alonso
Vestuari: La Cubana
Grafisme: Raúl Pascuali
Coreografia: Leo Quintana
Ajudant de direcció: Xus Estruch

Potser ha estat l’espectacle que ha generat més anècdotes. Com que són tantes i de tot tipus, hem fet un recull de les més curioses.

Normalment l’anècdota es generava per la indignació que provocava el malentès dels horaris. La gent s’enfadava molt en retreure’ls que arribaven tard, però encara s’enfadava més quan entrava a la sala i comprovava que l’espectacle havia començat de debò. Un dia al Mercat de les Flors de Barcelona un senyor es va enfadar tant que es va aixecar i va fer un discurs a tot el públic, assegurant-los que ell portaria aquell greuge on l’havia de portar. Però es va quedar a veure tota la funció. Al final el senyor va venir als camerinos i ens va felicitar, reconeguent que havia caigut de quatre grapes. Va confessar que era jutge i que al principi estava decidit a empurar-nos.

Al Teatre del Comú d’Andorra van detenir en Jordi Milán perquè un espectador andorrà el va denunciar. Segons l’espectador, el personatge que interpretava (un gerent que escridassava el públic) l’havia ofès dient-li que era un impuntual i que als llocs s’hi havia d’anar amb temps. Segons l’espectador, dir-li que era un impuntual era un insult i, com andorrà, el denunciava. Al final va intervenir el Comú, que era tant qui l’havia de detenir com qui a la vegada ens havia contractat.

A l’Envelat de Festa Major de Calafell la funció es feia a la plaça a l’aire lliure. El públic creia que anava a veure una revista de veritat, com cada any. No es podia creure que l’Ajuntament hagués portat dones tan lletges. Però la situació va anar a més quan vam començar a desmuntar parets i deixar-los asseguts enmig de la plaça. Es va crear una situació com no ens havia passat mai. Una petita part del públic enfadat va girar les cadires a l’escenari donant l’esquena als actors mentre cridaven: “Que ens tornin les peles! No hem pagat per veure com sopa en Francesc!” (veí que estava sopant amb pantaló curt al balcó de casa seva).

A Santa Coloma de Gramenet ens van contractar per fer una representació per avis. L’entrada ja va ser un drama, ja que vam haver d’obrir els llums quan la funció ja havia començat perquè sinó els avis ensopegaven. La part forta va venir després d’una estona quan es deia que la funció s’havia acabat. Els avis, sense pensar-s’ho, es van aixecar tots amb actitud de marxar. Llavors, les monitores, com boges, els hi deien el contrari. Els actors seguint la funció els hi deien que realment s’havia acabat i els avis es tornaven a aixecar i les monitores els hi tornaven a dir que s’asseguessin… i així successivament. Va ser una funció antològica.

Al Teatre Victoria Eugenia de San Sebastián l’escenografia de l’espectacle s’havia de desmuntar i tornar a muntar en cada representació. Era dissabte i aquell dia hi havia dues funcions. Es va fer la funció de tarda i tot va anar bé. Quan s’estava muntant l’escenografia per la representació de la nit, l’estructura del “teatret” es va trencar. No hi va haver un accident de miracle. No es podia arreglar. S’havia de suspendre la funció. La direcció del teatre ho va anunciar al públic però la gent no s’ho creia. Al final el director de La Cubana i tota la companyia va decidir en persona donar la cara i explicar a la gent el que havia passat. Va ser horrorós, la gent reia i feia broma, es creia que tot plegat formava part de l’espectacle. Dues hores després de comunicar la suspensió encara hi havia públic esperant a la porta.

A La Cubana ens agrada celebrar-ho tot. A la mínima excusa muntem una festa i, per desviació professional, de qualsevol festa en fem un petit espectacle. Sempre ha estat així i esperem continuar-ho fent. Durant aquest temps hem muntat “parides” de les quals en guardem un bon record.

A continuació, si ho voleu, podeu veure una petita selecció de celebracions, presentacions, aniversaris, rodes de premsa, etc.

Roda de premsa de Cómeme el Coco, Negro a Pamplona (1990)A l’hora de la roda de premsa convocada a l’hotel La Perla, la supervedette Lídia Clavel es troba indisposta. Els demés components del Teatro Cubano de Revista decideixen fer la roda de premsa a l’habitació on es troba la Lídia. Es fa la roda de premsa al voltant del llit. S’animen i xerrant, xerrant, es serveix una xocolata amb xurros.

Festa de comiat de Cómeme el Coco, Negro del Teatre Capítol de Barcelona (Juny, 1990)Ho vam celebrar d’una manera especial. El públic entrava amb tota normalitat a veure l’última representació (al carrer no hi havia res). Al sortir, però, es van trobar per sorpresa una taula parada per a 700 persones on se’ls va oferir una “xatonada” (plat típic de Sitges). Tot això va estar amenitzat pels actors, una tuna estudiantil i una orquestrina.

Festa de comiat de Cómeme el Coco, Negro a Casinos de Catalunya (Agost, 1991)La gira de Cómeme el Coco, Negro es va acabar a Cuba (setembre de 1991). El comiat de Cómeme el Coco, Negro a Catalunya va ser a Casinos de Catalunya l’estiu de 1991. Cada nit, a part de Cómeme el Coco, Negro hi muntàvem una festa amb castell de focs inclòs. L’última nit i després de la funció, vam fer una festa als jardins del casino de Sant Pere de Ribes. Pastís sorpresa, actuacions, ball, sopar, etc.