Cubanades a La Carta

La trilogiaLa Cubana, després de La Tempestat (finals de 1987) pateix una petita crisis. Moltes de les persones que havien deixat les seves feines i estudis l’any 1983 per embarcar-se a l’aventura del teatre professional, ara volien tornar a les seves antigues ocupacions i deixar la companyia. Només van quedar quatre persones a l’equip: Mercè Comes, Carme Montornés, Mont Plans i Jordi Milán. Es vol continuar el projecte, però… com? i fent què?

Per descomptat no es podien oblidar els punts que havien marcat la trajectòria teatral de La Cubana i que eren fruit de l’experiència adquirida: l’experimentació sobre nous espais, donar la volta a situacions quotidianes, el joc, la sorpresa, les accions al carrer, la participació del públic… Tots aquests punts agradaven, i tots venien de gust tirar-los endavant. El millor doncs, era fer-ho tot: ampliar el ventall d’ofertes i fer un repertori fent un ménage-a-trois, tres espectacles que no tinguessin res a veure l’un amb l’altre, que fossin presentats en tres espais diferents i en els quals La Cubana feia tot el que li agrada fer: teatre al carrer, teatre en un espai tancat, i a més un joc de participació. Així es crea aquesta trilogia amb:

Cubanades a la Carta (1988) – Accions al carrer
Cómeme el Coco, Negro (1989) – Teatre dins el teatre
Cubana, Marathon Dancing (1992) – Espectacle de participació

Cubanades a la cartaSón dotze accions al carrer, seguint la línia de les Cubana’s Delikatessen, però a diferència d’aquestes, són accions més espectaculars en la forma i una concepció molt simple a fi i efecte de poder-les representar individualment. Presentades com un menú gastronòmic, la part contractant podia escollir les accions que més li convinguin per la seva ciutat. Es poden escollir entre tres o quatre accions per dia.

Entrants (al matí)
QUÉ RISA, TÍA FELISA
VIVO CANTANDO
MUDANCES

Primer plat (al migdia)
RÈCORD MUNDIAL D’INFLAMENT COL·LECTIU DE GLOBUS
TORRATS A LA PLANXA
SOLO ANTE EL PELIGRO

Segon plat (a la tarda)
YA SOMOS RICOS
LOS LIMPIAS
PARA “CASA Y MODA”

Postres (a la nit)
NO ME MATES, CORAZÓN
TÉ – DESFILE
“ALTERCAO”

Que risa Tía FelisaEn un mercat, un supermercat o en una terrassa d’un bar, un fet casual fa que aparegui el riure estrident d’una manera espontània en un personatge i que aquest vagi encomanant-lo a altres persones fins que també se li encomana al públic que casualment està allà.

Vivo CantandoEn un mercat, a l’hora que hi ha més transit, uns compradors efectuen les seves compres cantant, de la forma més natural i sense immutar-se, davant la sorpresa i estupefacció dels venedors i de la clientela habitual. Després d’una estona, tot el mercat està revolucionat i es crea una situació especial: bona part del mercat acaba cantant.

MudancesUna furgoneta de mudances familiar circula per tota la ciutat, plena de gom a gom, amb la vaca carregada fins els “topes” plena de maletes, caixes i mobles. Tota la família viatja a l’interior del peculiar vehicle o penjant de la vaca. Mobles i família són transportats com un tot. És un acudit ambulant, que circula per tota la ciutat.

Rècord mundial d’inflament col·lectiu de globusA la plaça de la ciutat una associació ciutadana convoca a tota la població a col·laborar per aconseguir el rècord mundial d’inflament col·lectiu de globus, i així aconseguir que la ciutat entri a formar part del famosíssim llibre dels rècords. Només caldrà que cada persona infli la màxima quantitat de globus en el mínim temps possible i els col·loqui dins d’un espai delimitat per unes tanques. Tothom infla globus. Un cop el rècord superat, l’organització davant de tanta eufòria, proposa intentar aconseguir un altre rècord mundial, fer desaparèixer en un minut tots el globus inflats. La gent entra dins les tanques i rebenta els globus amb els peus. Aquesta gran traca de globus clou l’acte.

Torrats a la planxaDiferents personatges arriben al lloc escollit, trien un emplaçament, es despullen i s’instal·len a prendre el sol amb absoluta naturalitat. Després d’una estona aquell tros de carrer s’ha convertit en una platja: la gent veient el panorama s’atura i pregunta. L’única explicació que es dóna, és que l’ajuntament, per descongestionar les piscines públiques ha iniciat una prova pilot creant aquesta nova manera de prendre el sol. Aquesta nova modalitat té molts avantatges: el sol amb l’asfalt, barrejat amb la pol·lució posa més “moreno”. Al final, quan menys s’ho espera tothom, se sent un gran tro, seguit d’una gran tempesta d’aigua: és un xàfec d’estiu que mulla a tothom i fa que la gent marxi a la desbandada.

Solo ante el peligroA la porta principal d’una església, arriba una núvia sola vestida de blanc en un taxi. La porta de l’església està tancada. La dona desconcertada s’apropa a la gent i comenta que ella s’ha de casar allà i no obren les portes. La gent s’atansa per ajudar-la. Una núvia sempre crea molta expectació. Després d’uns minuts arriba una altra núvia que també ha escollit la mateixa església per casar-se. Així successivament fins que hi ha set núvies que s’esperen i es desesperen a la porta de l’església. Cada cop més alterades i a la vegada creant més implicació per part del públic assistent. Finalment arriba un nuvi, que en una nit de borratxera es va comprometre a casar-se amb totes elles a la mateixa església i a la mateixa hora. Les núvies enrabiades persegueixen el nuvi que les ha burlat pels carrers de la ciutat.

Ya somos ricosDiverses persones, elegantment vestides, es col·loquen en diferents emplaçaments d’una mateixa zona urbana. Cada un d’ells desenvolupa una acció diferent, però seguint sempre la mateixa idea: parodiar l’art de demanar al carrer en les seves distintes tipologies. Gràcies a un cop de fortuna ja no són pobres, sinó que ara són rics i volen retornar pesseta a pesseta allò que els vianants els havien donat.

Los limpiasUns personatges vestits elegantment es traslladen a una cruïlla transitada de la ciutat; proveïts de galleda, baieta, i neteja-vidres fan aturar els cotxes i molt pausadament i amb gran delicadesa netegen els vidres dels automòbils. Quan acaben, obsequien els sorpresos conductors amb unes monedes.

Para “Casa y Moda”El fet de posar per fer-se una foto de vegades té un toc molt de teatral. Aquesta acció és una parodia d’un reportatge fotogràfic de moda que es fa a la ciutat. La model, el fotògraf i les estilistes instal·len el seu improvisat escenari en mig de la ciutat, utilitzant elements del carrer i involucrant a la gent com a escenografia. Al final una sorpresa.

Tè-DesfileLa moda té un punt d’espectacle i és molt teatral. Una desfilada encara més. En una plaça cèntrica de la ciutat una empresa anomenada “Modas Florita”, que en breu obrirà una botiga a la ciutat, vol mostrar alguns dels seus models als futurs clients per anar fent boca. Es presenta la col·lecció “Cuatro Estaciones”. Els models són personatges quotidians, i el que ens mostren, també.
Les primeres files de cadires de la desfilada les ocuparan senyores escollides d’entre el públic present, com a convidades d’honor i se’ls servirà un te amb pastes.

No me mates, corazónL’equip de rodatge d’una pel·lícula s’instal·la a un carrer. És un rodatge normal, molta parafernalia per gravar un minut de pel·lícula. El públic, en aquest cas, fa el que fa sempre: es para a tafanejar i exerceix de públic tal com faria en un rodatge de veritat. Dins un escenari natural i a peu de carrer, pot presenciar totes les peripècies del rodatge.

“Altercao”Dos cotxes amb molta gent a dins. No se sap per quina raó estan picats des de fa estona. Al lloc oportú un dels cotxes frena molt bruscament, baixen tots dels cotxes i continuen la discussió, que cada vegada és més forta. La discussió inicial es converteix en una batalla campal. Quan els ànims estan totalment crispats es comença a sentir una música celestial i apareix Sant Cristòfol, patró dels conductors, des d’un terrat molt visible. Hi posa pau tirant estampes, clauers i xapes d’ell mateix. Tots retornen als seus cotxes com si no hagués passat res, i queden per fer una paella el proper diumenge.