Cubana’s Delikatessen
Cubana’s Delikatessen no és teatre de carrer, és teatre al carrer. Les accions són força diferents les unes de les altres, ja que al carrer, depenent del lloc i l’hora, també ens trobem amb un públic divers. Qualsevol escenari pot ser vàlid: els aparadors de les botigues, els mercats, els autobusos, els passejos, la sortida d’un espectacle… Del que es tracta és que el públic, passejant, comprant, conversant o realitzant qualsevol feina de la seva vida quotidiana, es trobi teatre d’una manera casual. El públic fa d’espectador, i amb els seus comentaris i amb la seva intervenció es converteix en actor sense adonar-se’n, ja que es genera un nou guió diferent al que estan interpretant els actors.
Dins dels aparadors de les botiguesPer a La Cubana els aparadors sempre han estat petits escenaris posats a peu de carrer. La gent no es para davant d’un aparador d’una botiga solament a veure un article que els interessa comprar, sinó que també s’hi atura per poder contemplar una petita obra d’art que s’hi ha muntat a base de llum, robes, etc.
AUTÒMATS
En uns aparadors comercials d’un primer pis es recrea una màquina d’autòmats que el públic fa funcionar des del carrer introduint una moneda. Una ballarina, una violinista, una dama vuitcentista, un home forçut i un mag són les figures que ballen i es mouen cíclicament al ritme d’una música.
FINESTRA D´ART
Dins de l’aparador d’una botiga s’hi instal·la una pintura animada. El retrat d’una fornida “maja” ajaguda cobra vida i dialoga amb els vianants, mentre fuma, menja o es venta… Els vianants no la senten, però intueixen el que diu l’opulenta dama… És precisament aquí on entra en joc la imaginació de l’espectador. Les cortines de l’aparador s’obren i es tanquen cíclicament recordant les finestres de les prostitutes del barri roig d’Amsterdam.
VOYEURS, VOYEZ VOUS
Dins de l’aparador s’hi instal·la una bateria de cabines d’emprovar roba de les que hi ha habitualment als grans magatzems. En aquest cas el vidre que dóna al carrer representa ser el mirall de l’emprovador. A partir d’aquest moment tot el que passa dins de les cabines és visualitzat des del carrer per un públic àvid de voyeurisme que es delectarà mentre els clients-actors recreen les típiques postures i actituds que tothom fa mentre s’emprova uns pantalons o una camisa.
EL SOPAR
Una família sopa dins de l’aparador d’una botiga aliens a tot el que passa a fora el carrer. El públic segueix el sopar intuint el que diuen. És com veure des del balcó de casa teva el sopar de la família del davant i t’imagines la situació del què diuen. L’estètica del sopar és tot en color blanc: el terra, les parets, la roba… En el transcurs del sopar se succeeixen un grapat d’efectes extraordinaris, invisibles per els comensals, que segueixen amb la seva història sense immutar-se, però que són prou visibles per al públic que ho mira des del carrer.
Als mercatsUn altre lloc on contínuament es genera teatre és als mercats, on les venedores i compradores es converteixen en grans actrius. Actrius que tenen molt ben après el seu guió, el de comprar i vendre.
EMPEDRAT MACROBIÒTIC
L’acció passa al mig d’un mercat municipal. Entre les parades de verdures, carn o peix, una venedora instal·la la seva parada de pedres macrobiòtiques amb virtuts curatives. Les pedres degudament seleccionades, classificades i etiquetades resten exposades com si fossin productes de primera qualitat. La venedora explica les excel·lències de cada pedra: n’hi ha per la memòria dels estudiants, pels ronyons, pel mal de peus, per tenir al marit sempre a punt… En definitiva, hi ha una pedra per tot. El públic sorprès pregunta i comenta. Actors barrejats entre el públic comenten i compren. El públic segueix el joc i també compra.
Al carrerEl carrer, per si sol, ja és un gran escenari on el que hi passa sempre és un espectacle. Qualsevol cosa que succeeixi al carrer ràpidament genera espectadors ocasionals. Una baralla, un accident de tràfic, un incendi… poden generar una gran quantitat de públic espectador que observa, pregunta i opina.
UNA TRAMPA PARA TERESA
Una senyora soltera, acompanyada per les seves amigues, han anat aquell dia d’excursió a la ciutat, però en un descuit ha quedat atrapada darrera la reixa d’una botiga on s’ha activat un dispositiu automàtic. Les amigues han anat a demanar ajuda. La senyora, amb cara de preocupació, demana l’hora als vianants. Una gran quantitat de públic s’aglomera ràpidament al costat de la reixa. Volen saber què passa i generen comentaris.
Les amigues tornen i la senyora es posa nerviosa: no troben al propietari de la botiga i el manyà no pot fer-hi res. Finalment arriben els bombers (actors) i fan explotar la reixa per rescatar a la senyora. La gent aplaudeix l’heroïcitat del rescat.
MESA PETITÒRIA
Paròdia d’una taula de recapte postulant. Una taula de recapte s’instal·la al mig del carrer presidida per insignes dames rodejades de nens amb guardiola, domàs, ram de flors, etcètera. El públic té l’oportunitat de fer caritat, poder veure i olorar les pietoses dames des de la vora. Mentre dura el recapte, el públic va descobrint els tics de tan il·lustres dames que a cops de colze s’esbatussen per poder figurar i ser les protagonistes. Al final, fins i tot es barallen pel ram de flors que orna la taula petitòria.
SU SEXO
A una hora determinada, en un carrer determinat i davant d’una casa determinada, veiem com un honrat treballador arriba a casa seva, sorprèn la seva muller en amorosa baralla amb un tercer. El marit fa ús de les armes i l’intrús mig despullat i amb gran destresa acrobàtica es despenja pel balcó amb l’ajuda d’un llençol escapant-se dels trets que li engega el marit enfurismat des de dalt del balcó. Aquesta és una acció molt curta… una acció flash que no dura més de cinc minuts.
TOURS LA CUBANA
Es fa una excursió turística en autocar per la ciutat. El públic, aquesta vegada no es troba el teatre de manera casual, sinó que ha fet una cua per pujar al vehicle, s’asseu a la seva butaca i observa des del seu seient i a través de la finestreta de l’autobús la seva pròpia ciutat. En aquesta acció l’autocar es converteix en el pati de butaques i el carrer, amb actors en balcons o passejant pels parcs i jardins, es converteix en un escenari improvisat. Es crea un guió diferent per cada ciutat, depenent del recorregut i de la seva història, sempre en clau d’humor i donant-li la volta.
Mentre uns actors van corrent d’un lloc a un altre, canviant-se de vestit i personatge per arribar a un altre punt del recorregut i poder ser observats des de l’autobús, uns altres fan de guies turístics dins l’autocar i expliquen als passatgers els detalls de l’excursió. En un moment determinat de l’excursió també es fa un recorregut a peu, visitant monuments públics.
Per telèfonDurant els dies en què es representaven les accions es posava un anunci a la premsa o en diferents mitjans de comunicació on es deia: “Aquests dies vostè trobarà teatre a la seva ciutat d’una manera casual. Si per qualsevol circumstància aquests dies vostè no pot sortir al carrer, no es preocupi: Truqui al número xxx i li farem teatre per telèfon”.
TEATRE PER TELÈFON
Quan es marcava un determinat número de telèfon, qui hi trucava tenia l’oportunitat d’escoltar una acció dramàtico-auditiva. El fet d’escoltar una conversa telefònica entre dos interlocutors pot esdevenir també una situació teatral.
ESTRENA: Octubre de 1983 al Festival de Teatre de Sitges.
LLOCS ON S’HAN REPRESENTAT: Sitges, Vilanova del Camí, Barcelona, L’Hospitalet de Llobregat, València, Saragossa, Granada, Mataró, Santander, Banyoles, Ribadavia, Tàrrega, Salamanca, Valladolid, Palma de Mallorca, Madrid, Múrcia, Oviedo, Segòvia, Osca, Cadis, Puerto Real, Puerto de Santa Maria, Chiclana, Santiago de Compostela, Torrelavega, Pamplona, Logronyo, Molina de Segura, Reus, Ceuta, Albacete, Torredonjimeno, Hellín, Navarra, Almeria, Sant Feliu de Llobregat, Santa Perpètua de Moguda, Aurillac, El Vendrell.
PERÍODE: 1983-1985
REPRESENTACIONS: 122
ESPECTADORS: 366.000
REPARTIMENT:
Jordi Milán
Vicky Plana
Carme Montornés
Mercè Comes
Cristina López
Montse Curtiada
Mont Plans
Carmeta Milà
Marta Curtiada
Carme Matas
Pere Matas
Joan Alonso
Richard Faney
Jesús Moncosí
Artur Puighibet
Oriol Pons
Genís Hernández
Jesús Camacho
DIRECCIÓ: Jordi Milán
AUTÒMATS
El més divertit era escoltar els comentaris de la gent. Hi havia espectadors que es preguntaven si el que veien eren ninots de veritat o no. Un dia una senyora li va dir a l’altra: “En esto de los muñecos, en España, desde que hacen pipí y lloran, se ha adelantado mucho. Se cuida mucho el detalle. Mira si están bien hechos estos del escaparate -referint-se als autòmats- que al hombre forzudo hasta le han puesto pelo en los sobacos”
EL SOPAR
Aquestes accions es feien sempre a l’interior d’aparadors de botigues d’un cert nivell. La gestió per tal que ens deixessin els aparadors eren dignes d’especialistes en “engany i diplomàcia”. En aquella època viatjàvem solament amb dos baguls que eren una mica presentables. La resta de l’equipatge viatjava en caixes de cartró embolicades amb precinto. Per anar a muntar a les botigues anàvem traspassant els objectes de les caixes als baguls perquè quedés més presentable. Quan començàvem el muntatge d’un aparador fèiem el paper d’aparadoristes experimentats i ordenats, com si allò ho haguéssim fet tota la vida. Després d’una estona, i quan el propietari s’adonava de qui havia ficat a casa seva, ja era massa tard… No es podia fer enrere. Finalment tothom quedava content, però durant el muntatge i l’actuació feien cares de patir bastant. Amb molts d’ells hem mantingut una bona relació durant molt temps.
EMPEDRAT MACROBIÒTIC
Aquesta acció generava moltes anècdotes, sempre relacionades amb la gent que creia que les pedres tenien efectes curatius. La que més ens va impressionar va ser a Saragossa, on es va presentar una senyora desesperada, que buscava la parada de pedres curatives, quan ja estàvem plegant. Volia saber fins on arribaven els efectes curatius. Ella tenia un problema familiar molt gran i volia saber si les pedres li podrien resoldre. Unes veïnes li havien explicat que havien vist la parada i va venir corrent. La Vicky Plana, que era l’actriu que feia de venedora, amb molt tacte li va explicar, com va poder, que no eren pedres curatives sinó macrobiòtiques i que tot el muntatge era una excusa per passar una bona estona i oblidar els problemes.
UNA TRAMPA PARA TERESA
Aquesta acció va generar una gran quantitat d’anècdotes. Dues de les més divertides són:
A Madrid: l’acció es feia al carrer Montera, que en aquella època era on tenien instal·lat el seu negoci les prostitutes. La Cubana havia estat contractada a través del Ministerio de Cultura pel Festival de Otoño. S’havien demanat tots el permisos pertinents: l’ajuntament, la guàrdia urbana, els bombers, etcètera… tal i com es feia sempre a tot arreu. Va començar l’acció. La senyora tancada dins la reixa, les amigues fora. Hi havia molta expectació del públic: gent que sabia que es tractava de La Cubana i gent que no ho sabia. En un moment determinat, un cotxe de la policia, que no estava al cas dels permisos ni de l’acció, quan van veure tanta gent aplegada, van entrar en acció. Les actrius continuaven amb la seva interpretació i la gent prenia als policies per actors i els feien comentaris: “¡Que bueno que estàs, garrulo!”, “Saca la porra, tío”. Els policies es van posar nerviosos. Quan va arribar l’actor que feia de bomber i s’estava enfilant per la persiana, els policies li van demanar l’acreditació de bomber. La gent reia i exclamava: “¡Qué buenos actores sois, tíos!”. Els policies van detenir al bomber. Va ser aleshores que el director de La Cubana va intervenir per explicar-los que tot allò es tractava d’una acció teatral. També el van detenir. El responsable del Ministerio de Cultura també es va identificar i va mostrar-los els permisos. També el van detenir. Mentrestant els altres actors van acabar l’acció. La policia va fer entrar als detinguts dins el cotxe i se’ls van endur a la comissaria. La gent es va manifestar picant els cotxes i aplaudint, tot felicitant la policia convençuts que eren actors. La cosa va acabar a les cinc de la matinada quan van alliberar als detinguts.
A Múrcia: es feia l’acció en un carrer de vianants al centre de la ciutat. Va començar l’acció. La senyora es quedava atrapada dins la reixa d’un establiment comercial, i la gent de tant en tant preguntava què li passava. Després d’una estona havien d’arribar les amigues, que representava que venien d’intentar localitzar el propietari de la botiga i allà començava la gresca. Però aquell dia no va ser possible. Tot just iniciada l’acció, els membres d’un equip de bàsquet, alts i forts, van passar per allí i van corre a auxiliar a la pobra dona presonera. Van fer el crit de guerra: “Venga, machos: La reja para arriba y sacamos a la señora”. I així ho van fer: sense pensar-s’ho dues vegades van esbotzar la reixa, que va sortir de la guia. L’actriu no sabia quina cara havia de posar. Van esguerrar l’acció i La Cubana va haver de pagar la reixa al botiguer que amablement ens n’havia cedit l’ús.
MESA PETITÒRIA
L’anècdota més important d’aquesta acció no és pròpiament d’un lloc en concret, sinó de molts llocs on es representava. Sempre la protagonitzava la Carme Montornés. Totes les actrius vestides de negre i amb “teja y mantilla” es preparaven a un magatzem i des d’allà en grups o parelles anaven fins al lloc de l’actuació. La Carme era un cas apart, ella sempre sortia abans d’hora i sempre volia anar sola. Era divertit seguir-la: Aprofitava per fer les seves compres particulars vestida d’aquella manera, anava a una farmàcia a comprar aspirines, a comprar fruita o bé a prendre un carajillo a un bar. Els comentaris de la gent i el que ella els contestava eren per sucar-hi pa.
TOURS LA CUBANA
Aquesta era una acció tan complexa que a cada ciutat generava una gran quantitat d’anècdotes. La gent de la ciutat no sabien de què anava la història veien un autocar ple de gent que reia i uns actors fent coses rares al mig del carrer. Un cop havia passat l’autocar, aquests actors es canviaven de roba i arrencaven a córrer per poder trobar l’autocar a un altre punt. Hem seleccionat un parell d’anècdotes de les més divertides:
A Granada: en un parterre d’un carrer hi havien situats tres actors mig despullats vestits de Tarzan. Dins de l’autocar es donava la següent explicació de l’escena: “Granada, ciudad de ferias y congresos, celebra estos días el Primer Congreso Internacional de Tarzanes. El Ayuntamiento, en lugar de hoteles, ha habilitado los parterres de la ciudad para que los tarzanes se encuentren cómodos en su medio habitual”. Per un malentès amb els permisos, quan l’autocar va passar per davant del parterre es va poder veure la policia corrent empaitant els tarzans. Vam haver de canviar el text i quan va acabar l’acció vàrem anar a treure els tarzans de la comissaria.
A València: un cop acabada l’acció, tothom estava molt cansat i cadascú es dirigia cap al magatzem per tal de canviar-se. La Montse Curtiada, vestida de monja; la Mercè Comes, vestida d’hostessa; i la Carmeta Milà, amb un vestit jaqueta, que representava una senyora manya de Saragossa anaven cap al magatzem quan un noi les va voler atracar amb un ganivet exigint que lliuressin el contingut de les seves bosses. Les tres víctimes es van “cagar de por”. La monja va treure unes estampetes i una ampolleta d’aigua del Carme utilitzada en l’actuació. La hostessa va treure una galeta Maria i un xiulet. I la saragossana un mocador de baturra. La cara de l’atracador es descomponia per moments. A continuació, i sense saber-ne res, va arribar en Jordi Milán vestit de “comandante de vuelo”. L’atracador es va tornar blanc i va començar a recular demanant perdó i tot seguit va arrencar a córrer com una bala. Havia confós el “comandante de vuelo” amb un policia.
