Equipatge pel 2000
Introducció
Pel tombant de segle, el CCCB (Centre de Cultura Contemporània de Barcelona) ens encarregà el projecte d’una exposició. El primer que ens preguntem és: què hi fa La Cubana en una exposició? Ens ho pensem i diem que sí. En definitiva, es tracta d’explicar des d’un espai diferent el que nosaltres sempre expliquem sobre la vida quotidiana. En aquest cas, però, utilitzant dos llenguatges diferents: el teatral i l’expositiu. Una experiència difícil de classificar però interessant i positiva per La Cubana.
IdeaNo només s’esvaeix un segle, sinó que s’acaba un mil·lenni. És el moment on tothom es veu obligat a fer balanços i a imaginar com serà la nostra entrada al 2000. És el gest d’aquell que mira cap enrere per seguir la seva cursa. Perquè forma part de l’esperit del temps estar obsessionat per la velocitat, pendent de l’aprofitament del temps i esperonat per l’acceleració tecnològica. El temps és, efectivament, un bé molt preuat en la nostra societat. És present al pensament quotidià i en les activitats de l’individu contemporani. El món modern ha inventat i difós gran quantitat d’artefactes que es troben directament o indirecta relacionats amb una idea determinada del temps. En definitiva la nostra cultura ha modelat una percepció del temps que condiciona la nostra experiència del dia a dia.
ArgumentAl vestíbul del CCCB hi ha instal·lada una exposició d’invents del segle XX (el telèfon, el bolígraf, la televisió, les fulles d’afaitar, la maquina de fer fotos, l’avió, la nevera, la rentadora, l’aspirina, les pastilles anticonceptives, la ràdio, el cotxe, la bombeta, la cremallera, les targetes de crèdit, els ordinadors…) i una pregunta: quin invent del segle XX s’emportaria vostè al 2000 si només pogués emportar-se’n un?
Cadascú del públic escull un invent, i unes hostesses molt diligents els lliuren una maleta per emprendre el viatge expositiu. Les hostesses repassen juntament amb el públic els invents escollits. Han estat variats. A banda de servir per cobrir unes necessitats immediates, tots aquest invents van ser creats per guanyar temps, per lluitar contra el temps. Per tant, el que han escollit en realitat és el temps, la necessitat de tenir temps. Així doncs, l’exposició parla del temps. Un recorregut, un viatge per conèixer què és realment el temps. Es fa un recorregut per diversos espais que mostren diferents matisos del concepte temps:
- Apressats pel temps
- Tot gira entorn del temps
- Guanyar temps
- Lluitar contra el temps o el temps és diners
- Perdre el temps
- Retenir el temps
- Patir el temps
- El temps a avenir
Pots veure una mostra de l’exposció aquí:
Apressat pel tempsEn aquest espai es fa una reflexió sobre l’acceleració creixent del temps en la nostra societat actual. Cada vegada més vivim presoners del temps i és conseqüència de tots aquells objectes que ens faciliten anar més ràpid. Tot un seguit d’objectes per mesurar el temps ens marquen un recorregut amb un soroll infernal.
Tot gira al voltant del tempsAquí un cantant recorda temes musicals amb referències al temps (El tiempo pasará, Volando, Reloj no marques las horas…)
Més endavant tres dones de diferents edats fan una reflexió sobre el temps: una dona gran que no entén l’actual manca de temps, refusa les presses i defensa el ritme natural de les coses; una mestressa de casa convencional, que no és conscient de la trampa del temps perquè en realitat mai n’ha tingut. No sap què és el temps. Ella és la víctima irreflexiva de la cultura de la rapidesa. Se sotmet al ritme d’una vida trepidant i s’adapta al que li diuen que ha de fer, però no para; i una executiva agressiva que s’ha integrat en la cultura de la rapidesa i dóna un valor extraordinari a l’estalvi de temps. Creu que la tecnologia ha alliberat a les dones encara que les obligui a la doble jornada i a no tenir temps per res. Prefereix no ser una esclava a canvi de ser una dona alliberada.
Guanyar tempsEn una cuina gegant, les tres dones es mouen per sobre dels marbres i fogons explicant el temps que han guanyat des que tenen rentadora, frigorífic o olla a pressió. Ironitzen sobre l’estalvi de temps proposat pel màrqueting dels electrodomèstics. Cadascuna de les dones ho veu a la seva manera.
Lluitar contra el temps (o el temps és diner)El públic és conduït per unes elegants hostesses a través d’un fingir, i acomodat dins d’un avió per emprendre un ràpid viatge de negocis. Es reben explicacions audiovisuals sobre l’evolució del món laboral i del progrés dels transports, la gestió científica del treball, les cadenes de muntatge, la història dels transports, la revolució cibernètica, etc. La conclusió és que no es pot perdre temps i que el temps val diners. Al final, el mal temps (una tempesta) fa que els passatgers hagin de tornar a l’aeroport de partida.
Perdre el tempsAl mig d’una habitació quadrangular hi ha un interrogant gegant de neó custodiat per dos guàrdies jurats. Passa el temps i ningú no diu res. Només se sent la conversa dels dos vigilants que parlen de les seves coses. Després d’una estona d’espera, apareix una hostessa que els fa evident que estan perdent el temps. A partir d’aquest moment s’enceta un diàleg sobre el que és perdre el temps, una cosa molt subjectiva que depèn de cadascú.
A la sala següent es representa un gran embús on es mostra, dins de cada cotxe, la diversitat d’actituds davant la sensació de pèrdua de temps: el que pren el sol, el que fa la migdiada, el que llegeix, el que fa punt de mitja, el que pensa, el que juga als jocs d’atzar, etc.
Retenir el tempsUn fotògraf agrupa tothom en una disposició adequada i fa una fotografia (l’eternització d’un instant irrepetible). Es plategen les diverses maneres en què es pot retenir el temps. Per exemple amb l’ús de la fotografia, el cinema, el vídeo, etc. També es planteja la por a envellir.
El públic passa per un passadís on, per mitjà d’imatges audiovisuals i fotogràfiques, pot veure els diferents moments de la vida d’una persona: el naixement, la primera comunió, el diumenge de rams, la jura de bandera, el casament, el primer fill, les noces de plata, la vellesa, etc. el passadís porta a un espai on en una pantalla gegant apareix un executiu que fa un striptease i proclama orgullós que vol ser sempre jove. Llavors, s’obre una tómbola on un xarlatà ofereix tota mena de productes i serveis relacionats amb el culte al propi cos, productes i tractaments estètics variats. Regala a tothom una operació de cirurgia estètica gratuïta (una careta transparent que tothom es col·loca).
Patir el tempsEl públic arriba malalt i molt excitat a una sala molt tranquil·la. Cinquanta divans esperen als cinquanta pacients que arriben malalts per patir i lluitar contra el temps. Mentre la gent apressada pel temps jeu a la consulta del psiquiatre, aquest els fa reflexionar perquè s’adonin de la rapidesa amb que transcorre la seva vida. Els relaxa i els cura. Al final els dóna l’oportunitat de conèixer la causa de la seva malaltia: el temps. És el moment d’obrir la maleta que han dut durant tot el recorregut, al seu interior hi ha una petita caixa transparent buida. Allò que veuen dins la capsa és el temps.
El temps avenirEl darrer espai és un espai sense referències. Un espai on tot és blanc. Un espai ple d’una boira intensa. Presideix la sala un gran rellotge sense agulles. Uns personatges-rellotge caminen molt lentament. El públic surt de l’exposició sense presses.
Al final, la gran pregunta: està segur d’emportar-se el temps cap a l’any 2000?
ESTRENA: 14 de desembre de 1999, Centre de Cultura Contemporània de Barcelona
LLOCS ON S’HA REPRESENTAT: Barcelona
REPRESENTACIONS: 360
ESPECTADORS: 25.OOO
PERÍODE: del 14 de desembre de 1999 fins el 12 de març del 2000
GUIÓ:
Jordi Milán
Dani Freixes
Oriol Pibernat
REPARTIMENT:
Jaume Baucis
Xavier Tena
David Fernández
Josep Ferré
Olga Fibla
Meritxell Huertas
Àngels Marcer
David Ramírez
Yolanda Ramos
Neus Sanz
Ester Soto
Carol Verano
Joan Ramon Bonet
Eulàlia Feliu
Mònica Pérez
Toni Torres
Ota Vallés
David Vert
Pilar Pla
Assumpció Ortet
i també:
José Manuel Morales
Daniel Casanovas
Joel Minguet
Josep Maria Climent
Charo Coll
Pilar Santos
Sílvia Dasca
Carmeta Milà
Eva Poch
*Francesc Parra substitueix a Kike Salgado
DIRECCIÓ: Jordi Milán
Fitxa tènicaAuxiliar de direcció: Filomena Martorell
Regidor: Montserrat Lisicic
Disseny i realització vestuari: Cristina López
Hostesses: José Antonio Carrasco
Sastressa: Lolita Cloquell
Caracterització: Joan Alonso
Coreografia: Leo Quintana
Disseny il·luminació: Ramon Rey, Gabriel Porras
Disseny de so: Marc Sardà
Producció executiva: Mònica Ibáñez (CCCB), Victòria Sanz (La Cubana)
Ajudant de producció: Cinta Esmel