La Tempestad
Amb tota l’experiència adquirida al carrer, La Cubana torna a un teatre entre quatre parets però d’una manera molt especial: amb un espectacle basat en La Tempestat de William Shakespeare.
Els eixos principals de l’espectacle són: la necessitat de trencar amb la convenció teatral a partir del “joc”, la descodificació escènica dels espais convencionals d’un teatre i amb la participació del públic i l’acceptació de l’absurd; amb la idea d’intentar crear una nova realitat teatral.
El començament de La Tempestat no fa sospitar res especial. Podem veure a uns actors que reciten més o menys correctament el text shakespirià, un escenari amb una escenografia post-moderna, un vestuari digne, etc. Mica en mica, però, la tempestat afavorida per Pròsper per fer naufragar l’embarcació en què viatja el seu germà i l’usurpador del tron de Milà, Antoni, va agafant un caire de realitat i transcendeix a platea. El so de trons de la representació es confon amb el so d’altres trons que provenen de l’exterior del teatre. El públic que entra a la sala a partir d’aquests moments entra mullat. No hi ha dubte. Al carrer plou.
La situació es deteriora. Hi ha goteres dins el teatre, es produeixen talls del fluid elèctric i el personal del teatre intenta pal·liar com pot una situació que s’agreuja per moments. Se suspèn la representació i irromp al teatre la Creu Roja per explicar la situació real del que està succeint: una gota freda inesperada ha provocat el caos a la ciutat, plou a bots i barrals i no es pot sortir al carrer. Es donen les ordres oportunes perquè s’engegui una operació de supervivència fins que vinguin a rescatar-los. El teatre està preparat per resistir fins a tres dies. Tan els empleats, els actors, com els tècnics del teatre han estat alliçonats per portar a terme aquesta operació.
Al públic se li proporciona un impermeable i rep un curset accelerat de salvament. Les diferents dependències del teatre es converteixen en àrees d’instrucció. El públic va d’un costat a l’altre i pot veure com al carrer plou torrencialment. Al final, són rescatats per un modern exèrcit de protecció civil que abans de sortir del teatre: fa una selecció de la parella de més “bon veure” i els introdueixen en un gran submarí inflable (versió moderna de l’Arca de Noè) perquè en cas de resultar fallida l’operació rescat es pugui perpetuar l’espècie humana.
El públic surt del teatre amb els impermeables de salvament tot travessant la pluja; i pot veure una autèntica tempesta cinematogràfica feta funcionar pels actors. A més de les mànegues d’aigua no hi falten els efectes de vent, ni les fulles seques, ni els llampecs, ni tan sols els trons elaborats amb els procediments de la maquinària escenogràfica clàssica. Quan acaba de sortir l’últim espectador, La Tempestat s’acaba.
Podeu veure una petita mostra aquí:
ESTRENA: Abril de 1986 al Teatre El Retiro de Sitges dins del Festival Internacional de Teatre
LLOCS ON S’HA REPRESENTAT: Sitges, Sant Pere de Ribes, Sevilla, Albacete, Torredonjimeno, Hellín, Avilés, Pamplona, Tàrrega, Logronyo, Barcelona, Madrid, Girona, Lleida, Majadahonda, Algesires, Reus, Torrevella, València, Almeria, Oviedo, Terrassa, Sabadell, Santa Coloma, Rubí, Valladolid, Cadis, Berga, L’Hospitalet, Sant Just Desvern, Balaguer, León, Burgos, Huelva, Sant Feliu de Llobregat, Manresa, Cornellà, Londres, Ales, Aurillac, Olot, Palència, Alacant, Cardedeu, Baiona, Figueres, Bordeus, Basauri, Santurce.
PERÍODE: 1986-1987
REPRESENTACIONS: 94
ESPECTADORS: 85.258
AUTORS DE L’ESPECTACLE: Jordi Milán, Josep Ma. Perea i Vicky Plana.
REPARTIMENT:
Carme Montornés
Jordi Milán
Mercè Comes
Vicky Plana
Mont Plans
Artur Puighibet
Cristina López
Montse Curtiada
Carmeta Milà
Genís Hernández
Josep Antón Celdrán
*Carles Candel va substituir en algunes representacions a Jordi Milán.
DIRECCIÓ: Jordi Milán
Música i efectes: Andrés Lewin-Richter
Escenografia: La Cubana
Vestuari: La Cubana
Maquillatge: Joan Alonso
Efectes especials: La Cubana
Il·luminació: Fontanals
Tècnic de llum i so: Nani Valls
Inflable: Quim Guixà
Grafisme: Raúl Pascualí
Tècnic: David Lanau
Regidoria: Xavi Roca
Degut al gran desplegament escenogràfic (el fet d’haver d’adaptar el guió segons l’espai, la gran quantitat d’aigua que necessitàvem, etc.) es generaven anècdotes allà on anéssim. La millor va ser la que es va produir durant la nostra actuació a Londres al festival L.I.F.T. Eren 10 funcions al Sadler’s Wells Theatre. Estava tot venut abans de començar, però només vam fer la funció d’estrena. Per explicar-ho ràpid i senzill hauríem de remuntar-nos a les lleis angleses sobre l’espectacle, que es basen sobre fets consumats anteriorment. En resum: no hi havia precedent d’un espectacle igual. De tal manera que va ser necessària la col·laboració d’entesos professionals en la matèria. Van ser sessions maratonianes de discussions per arribar a un acord.
Entre les propostes més espectaculars que ens van fer, recordem les següents:
1ª Quan apagàvem el llum i informàvem al públic que a fora hi havia una hecatombe, ens obligaven a fer aparèixer un cartell dient “Això que els hi estant explicant és mentida, forma part de l’espectacle”
2º A l’última part de l’espectacle, quan fèiem sortir la gent al carrer amb impermeable (on havien de passar per sota la pluja i mullar-se) havíem d’avisar-los abans de sortir i dir-los “si es volen mullar surtin per aquí, sinó es volen mullar surtin per allà.”
3ª Al final, els actors saludaven des del carrer. Això tampoc ens ho van deixar fer, novament argumentant que era una qüestió de legislació on no hi havia precedent d’un espectacle que passés dins l’escenari i acabés al carrer. La solució pactada que es va trobar per part nostra va ser: “No es preocupin. Els actors no sortiran al carrer. Saludaran des del llindar de les portes o des de les finestres”. A això sí van accedir.
Finalment, quan quasi semblava que ja arribàvem a un acord, ja havien passat els deu dies de representació. La veritat, vam sortir-ne una mica escuats…
