Una Nit d’Ópera

IdeaEn els anys que vam representar Cegada de Amor, fent aquelles entrades i sortides ràpides de la pantalla, molta gent encuriosida ens demanava la possibilitat de veure l’espectacle pel darrera.
Era tanta la gent que ens ho deia que vam acabar posant unes cadires darrera de la pantalla per poder veure la funció. Durant els cinc anys que van durar les representacions de Cegada de Amor quasi sempre hi havia una fila de cadires amb gent que miraven les evolucions dels actors pel darrera de l’escenari. D’aquí va venir la idea de fer Una Nit d’Òpera. Com en altres espectacles és un homenatge al teatre, o millor dit, un homenatge a una manera artesana, quasi en extinció, de fer teatre. La manera que nosaltres vam aprendre de petits: Amb els decorats de paper, els envarillats, les cordes, els telers, etcètera.

Aquesta vegada ho vam fer utilitzant l’òpera com a decorat de fons. Aquest gènere vindria a ser la catedral del teatre: Quan penses en un teatre d’òpera, per la seva grandiositat, sempre el relaciones amb la brillantor, el luxe, l’oripell. L’òpera està de moda: en els darrers anys s’han recuperat diversos teatres, temples fastuosos en els que tots hi hem contribuït i hi contribuïm. És una llàstima, doncs, que la gran majoria de la gent conegui tant poc aquest gènere. Com és que no ens interessem prou per una cosa de la que solament sabem que ens han explicat que és avorrida i que les cantants són grasses?

Precisament per això, una organització anomenada “Òpera a l’abast”, que engloba diferents associacions d’amics de l’òpera de tot el país, ha posat en marxa una campanya per apropar l’òpera a la gent del carrer, amb el títol genèric de Una Nit d’Òpera. “Òpera a l’Abast” posa en marxa una campanya per donar la possibilitat de veure una òpera per una mòdica quantitat –el que val una entrada de teatre- aprofitant que un fictici gran teatre d’òpera programa l’Aída de Giuseppe Verdi.

ArgumentEl públic es dirigeix a la porta principal del teatre amb l’entrada a la mà. No el deixen entrar. L’entrada que porten és de les barates i hauran d’accedir al teatre per la porta del darrera. Els monitors “d’Òpera a l’Abast” els acompanyen a donar la volta a l’illa de cases i els acompanyen per l’entrada per la porta del darrera seguint un recorregut per diferents zones del teatre: passadissos, camerinos, escenari, fins a arribar a una platea tota coberta amb llençols blancs que té aspecte de ser poc utilitzada. Algú s’adona que allò no és la platea principal del teatre i demana explicacions. S’informa al públic que es troba a la part posterior del teatre, concretament a una sala que s’utilitza per assajar. Des d’allà podran veure l’òpera. La sala principal està ocupada per un públic “entès” que ha pagat una entrada sis vegades més cara que la seva. El públic torna a protestar i rep, com a consol, el consell dels empleats del teatre –maquinistes, utillers, perruqueres, sastres, porters- perquè es quedin allà i gaudeixin de l´espectacle, tal i com ells el gaudeixen cada nit. Allà no només aprendran el que és l’òpera, sinó que a més, com que és vist des del darrera, gaudiran d’un espectacle insòlit i interessant. El públic ho accepta i es queda.

Sona l’orquestra. Comença la representació d’Aída. Al fons, un teló s’aixeca i apareix un gran pati de butaques ple de públic. Els cantants, d’esquena al públic comencen a cantar. A partir d’aquest moment el públic segueix l’òpera de dues maneres diferents: per darrera, a través del que deixa veure un ciclorama transparent i per davant, mitjançant les imatges que emeten dues pantalles gegants i que són com els monitors de seguiment que hi ha a tots els teatres. A partir d’aquest moment el públic pot veure tota la màgia teatral posada al revés. És com veure l’òpera a través d’un forat, veient com s’utilitzen els trucs teatrals, com pugen i baixen els decorats, com es prepara l’utilleria, com es donen els últims tocs al vestuari, la perruqueria o el maquillatge…

El públic pot palpar l’esforç i l’amor que dediquen aquestes persones que estimen la seva professió. També te l’oportunitat d’observar com se solucionen els imprevistos per arribar al final de la funció, sense que es noti res aparentment. Segons els treballadors és la regla d’or en tota representació.

En la funció d’avui, però, hi ha més problemes del compte degut a una acumulació de circumstàncies, fins al punt que la funció perilla. Tots els treballadors s’arremanguen i demanen la col·laboració del públic del darrera, que al final acaba fent de soldat, de sacerdot i fins i tot de cantant d’òpera. A canvi, el públic rep tot tipus d’explicacions, xafarderies i les meravelles “hagudes i per haver” del món del teatre i l’òpera. Entre explicació i explicació per animar-los a conèixer l’òpera -un patrimoni que els pertany- acaba la representació. Tots junts i sense adonar-se’n han participat del ritus efímer que és fer una representació.

Sona l’última nota d’Aída i es baixa el teló. Se senten els aplaudiments de la sala principal. De sobte i com a mostra de gratitud dels treballadors per el cop de mà, els decorats donen la volta -tot el que s’estava veient d’esquena ara es veu de cara- i els cantants els canten el número final. La representació ha finalitzat.

Gaudeix de l’espectacle aquí: